A continuació, publiquem el següent article publicat aquest mes al periòdic "Solidaridad Obrera". Un article escrit per un dels membres del Colectivo Tiempos Modernos, y que versa sobre el cantó més reivindicatiu de la música negra.
Repassant la música negra: del Funk
al Black Power
Tothom coneix avui el concepte, més o
menys, del “Black Power”. Aquell concepte de poder negre, en un
sentit de comunitat, de contra-poder, de poder popular que va arrelar
fortament a nivell cultural dins la comunitat afroamericana. A nivell
musical, durant finals dels anys 60 i la dècada posterior les
manifestacions culturals van impregnar-se notablement d'aquell
moviment, que havia evolucionat des de demandes de millor tracte per
part de les autoritats pujant el to de la reivindicació fins arribar
el moment en què negaven la tutela de l'Estat nord-americà i la
cultura de l'home blanc per a defensar-se com a entitat
nacional-cultural per sí mateixa. Una màxima que, a nivell cultural
i sobre tot musical, la podríem resumir en la mítica cançó de
James Brown “Say It Loud, I'm Black And Proud” (Digues-ho alt:
“sóc negre i n'estic orgullós”) l'agost de 1968.
El senzill i directe títol de la cançó
reflexa un canvi de mentalitat de la comunitat negre a EEUU, un
augment de l'autoestima com a individus i com a poble, una seguretat
envers les seves capacitats i possibilitats per a construir un futur
millor i, sobretot, una defensa en veu alta de la seva dignitat.
Havia arribat una nova generació de
joves que havien vist caure molts dels seus líders en la lluita pels
drets civils (com el Dr. Martin Luther King o Malcom X, per exemple),
i havien perdut la confiança en un canvi de la seva situació
social, econòmica i racial per mitjà d'unes institucions en mans de
l'home blanc i d'uns interessos econòmics i polítics molt
determinats que representaven un model social i econòmic que
mantenia una majoria de la població nord-americana marginada,
empobrida o fora d'aquell món de consum i capitalisme. En aquell
context, neix el Partit de les Panteres Negres per a l'Autodefensa,
una organització política militant que va acabar essent considerada
com el perill interior més important dels EEUU, tant pel seu
desafiament a les Institucions nord-americanes com la seva la
declaració unilateral de voler emancipar el poble afroamericà per
tots els mitjans. Un moviment que va acabar comptant amb les
simpaties de bona part de la població negra, però també de molts
altres grups ètnics i que, fins i tot, va arribar a tenir el
recolzament des de l'interior de Hollywood com va explicar en una
entrevista el cineasta i anarquista Miguel Herberg.
Aquell moviment social i polític, va
tenir la seva pròpia banda sonora. El Soul i el R&B van tenir
més o menys a veure, però sens dubte el Jazz i el Funk van ser els
estils musicals que van liderar aquesta banda sonora recalcitrant.
Durant els anys 70 es va desenvolupar una forta connexió entre
ambdós estils. Molts músics de Jazz varen acabar tocant o gravant
en discos del Funk, i molts músics de Funk van anar accentuant les
seves improvisacions sobre aquelles bases rítmiques i cícliques que
tant bé s'hi prestaven a executar-les. Músics tant significatius
dins del gènere més contestatari es van moure en aquests
paràmetres: Nina Simone, Gil Scott-Heron, James Brown, Lou
Donaldson, Les McCann... són només alguns exemples.
Algunes emblemàtiques peces musicals
del moment foren “Revolution Will Not Be Televised” de Gil
Scott-Heron, “Young, Gifted and Black” de Nina Simone, “I don't
need nobody to give me something” de James Brown, “Compared To
What” de Les McCann & Eddie Harris... i un llarguíssim
etcètera de grans temes de jazz i funk.
No obstant, a un nivell més popular
sens dubte la música del “Black Power” fou el Funk. Va ser tant
significatiu l'impacte entre la massa afroamericana que molts músics
que els anys 50 i 60 havien interpretat R&B i Soul van passar ja
als 70 a interpretar, amb més o menys constància, aquest estil més
modern. Músics com Rufus Thomas, que durant els anys 50 ja estava
tocant Rhythm and Blues, el trobarem el 20 d'agost de 1972 tocant
alguns temes propis del funk més divertit i ballable al festival
Wattstax. Un festival que va organitzar el segell discogràfic de
música negra Stax (la mítica casa on van començar a confluir de
forma conjunta músics blancs i negres al sud dels EEUU en plena
segregació racial), i que va servir per recollir diners per a les
famílies del barri de Watts a Los Angeles, i commemorar així el
setè aniversari de les revoltes racials d'aquells dies a la ciutat.
Hi ha disponible a Internet alguns vídeos sobre aquestes actuacions
i podreu veure la magnitud d'aquest moviment que, entroncà la música
amb la defensa cultural i social d'una població durant més d'un
segle marginada i reprimida.
Podem fer-nos una idea del vincle entre
el Funk i el Black Power recordant el fet que fins i tot el Partit de
les Panteres Negres va editar alguns discos. Podem destacar
especialment el disc “Free Boby Now” pel grup “The Lumpen”,
un single que edità el partit per reivindicar la llibertat de Boby
Seales, un dels fundadors dels Panteres Negres.
Si bé avui hem parlat d'una etapa molt
més coneguda de la música negra implicada en la defensa dels drets
dels afroamericans, si anem estil a estil musical de la música negra
descobrirem que sempre hi ha una corrent que uneix el moment social o
polític d'aquesta comunitat amb la seva música popular. Un fet que
mereix ser conegut ja que avui dia, el 90% de la música popular
d'occident beu directament de la música negra. Intentarem anar
repassant doncs aquesta història.